La carxofa

La carxofa

La carxofa és una planta que tarda molt en desenvolupar-se. Des de la sembra a la recol·lecció poden transcórrer de vuit mesos a un any, mentre que amb les estaques o esqueixos podem collir-les als quatre o cinc mesos desprès de plantar-les. Per això, aquesta és la forma més habitual de cultiu. Consisteix en arrancar les estaques laterals de la mata de la carxofera, mentre que l’estaca central es rebutja, ja que és la planta vella i no rebrotarà. Les estaques se seleccionen tenint en compte que no presenten deficiències, que no tinguen les vares foradades i que no hi haja podridures en la base. A més, cada estaca hauria de tenir un mínim de tres o quatre brots en la base, damunt de les arrels.

El trasplantament de les estaques és aconsellable fer-ho entre juliol i setembre en zones càlides i de març a abril en les zones molt fredes.

Aquestes es plantaran en bancals, separades uns 70 cm entre elles i entre línies, i cobrint-les amb 3 a 5 cm de terra.

En romandre diversos anys sobre el mateix terreny, la carxofa és un cultiu que esgota molt el sòl. Si les plantacions se succeeixen sense deixar transcórrer el temps convenient, es produiran problemes sanitaris, especialment paràsits que afecten al sistema radicular i malalties produïdes per virus i bacteris, de difícil tractament.

Les carxofes es tallen quan presenten una grandària adequada. Les primeres carxofes, les que creixen en el centre del brot, solen ser redones i gruixudes, mentre que les segones, que són les que ixen en les branques laterals, són una mica més allargades i xicotetes.

És convenient tallar sempre la tija de cada carxofa per sota de l’altura en la qual es troben les carxofes laterals més joves, d’aquesta forma la planta es desenvoluparà millor i augmentarà la seua resistència als freds intensos

Entre les seues principals plagues: erugues, arnes, caragols i llimacs. Els quatre poden ser combatuts emprant ratapinyades.

Entre els seus majors enemics, un fong, Rhizoctonia solani.

La carxofa té un rendiment de 15 a 25 tones l’hectàrea.

Per a conèixer més sobre el cultiu de la carxofa, pots veure aquest vídeo

Sabies què?

La planta de la carxofa podria ser originària d’Egipte o del Nord d’Àfrica i es degustava ja per grecs i romans. Pel que sembla li atorgaven poders afrodisíacs i pren el seu nom d’una xica seduïda per Zeus i després transformada per aquest en carxofera.

Ara que està tan de moda elaborar cervesa artesana, podem trobar una a Peníscola (Castelló) fabricada a partir de carxofes. El seu nom, Badum, està pres d’una torre de vigilància renaixentista situada en la part més alta d’un penya-segat emplaçat a la Serra d’Irta.

Els exploradors espanyols i francesos van portar la carxofa fins a Amèrica, on en l’actualitat es conrea de manera molt abundant a Califòrnia.

El principal productor de carxofes del món és Itàlia, seguit d’Espanya. Entre els dos països recol·lecten cada any el 70% de la producció mundial de carxofes.

 

La carxofa i l’alimentació

La carxofa ens aporta una infinitat de vitamines i minerals, com a magnesi, potassi, sodi, ferro, vitamina A i vitamines B. Té propietats diürètiques, ja que no solament elimina la retenció de líquids del cos, sinó que també ens ajuda a eliminar toxines, per la qual cosa és ideal per a problemes de gota, artritis, malalties hepàtiques, problemes circulatoris i per a reduir greixos. Per les seues meravelloses propietats digestives, és ideal per a tractar malalties com l’àcid úric, el reuma i els problemes de càlculs en la vesícula biliar. A més, redueix els triglicèrids en sang, per la qual cosa és molt bona per a combatre el colesterol dolent.

 

Compartir en :