L’horta de València és un espai únic al món, una zona verda metropolitana que recull uns valors ambientals, culturals i històrics que cal estimar i protegir. A tota Europa sols resten altres 5 paisatges semblants, però cap d’ells té les singularitats de l’horta valenciana, amb un Tribunal de les Aigües que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. L’horta valenciana representa un paisatge agrari on l’ésser humà i la natura treballen junts de manera harmònica i respectuosa, un exemple de producció sostenible i un dels trets d’identitat més significatius del poble valencià.

Un verdader cinturó verd

By Carrrmina (Own work) [CC BY-SA 4.0], via Wikimedia Commons

Des del punt de vista ambiental, l’horta representa un espai lliure metropolità, un verdader cinturó verd que permet limitar els creixements urbanístics amb pautes sostenibles. A més, als camps de l’horta es genera una producció agrícola de proximitat, la qual cosa permet a la població de València disposar de productes hortofrutícoles d’alta qualitat amb costos reduïts de transport i menors emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Un patrimoni arquitectònic únic

Al mateix temps, l’Horta acull una gran riquesa patrimonial de caràcter etnològic i històric, des de tècniques agrícoles tradicionals fins un sistema de hidràulic i arquitectònic propi, passant per una xarxa de camins i sendes històrics. L'alqueria és una de les dues construccions típiques de l'Horta. La barraca n'és l'altra. L’alqueria valenciana, ubicada habitualment en vessants assolellades, és d'una gran austeritat i senzillesa, consisteix en una edificació d'una o dues plantes, amb una sola crugia, i coberta a una o dues aigües. A l'Horta de València eren bastant nombroses fins fa poc. Algunes han adoptat el nom de "Casa".

By Castapardo (Own work) [CC BY-SA 4.0], via Wikimedia Commons

La barraca, per la seua banda, és una edificació típica valenciana, on vivien normalment les persones que treballaven al camp o en la pesca. A l'Horta de València tenen uns detalls característics, atés que s'edifiquen en una zona on és fàcil trobar els materials tradicionals per a construir-ne: fang, canyes, canyís i palla. Encara que el seu ús ha minvat força, hui dia encara s'utilitza per part de llauradors que treballen en àrees allunyades de les poblacions. Una de les zones amb major concentració de barraques és El Palmar, al terme de València.

El Tribunal de les Aigües, Patrimoni de la Humanitat

Les séquies del Túria, també anomenades séquies majors, es regeixen des de l'època musulmana pel Tribunal de les Aigües, a través del qual es controla l'ús dels cabals de reg. Cal destacar que l'any 2009, la UNESCO va incloure al Tribunal de les Aigües en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, al costat del Consell d'Homes Bons de Múrcia. Les séquies de la Vega de València prenen les aigües del riu Túria després de la Séquia de Montcada, aprofitant els últims cabals, i deixant els seus sobrants i escolaments per a la séquia de l'Or i els regadius de Francs i Marjals de València. Les vuit séquies, de primera a prendre fins a l'última són:

• Séquia de Quart, per la dreta, d'aquesta séquia naix després la Séquia de Benàger i Faitanar, que té categoria de séquia mare també.
• Séquia de Tormos, per l'esquerra.
• Séquia de Mislata, per la dreta.
• Séquia de Mestalla, per l'esquerra.
• Séquia de Favara, per la dreta.
• Séquia de Rascanya, per l'esquerra.
• Séquia de Rovella, per la dreta.

El Tribunal de les Aigües està format per un representant de cadascuna de les comunitats de regants que en formen part, vuit en total, anomenats síndics, i un d'ells és elegit president per un temps indeterminat. Tradicionalment, el president ha estat el síndic de Favara o el de Tormos, alternativament. Cada dijous de l'any, excepte festius, es reuneix el Tribunal amb els seus assessors a la Casa Vestidor de València de la plaça de la Mare de Déu de València per tal de dirimir els conflictes que puguen haver entre els regants.